L'autèntic resta en la posteritat

Jesica Ruth's Autoretrato.

«Ah!, allò que ens naix del més profund del 
                                                                        [pit,

allò que llavis tímids barbotegen,

adés fracassa, adés potser reïx,

engolit per l’impuls de l’instant bàrbar.

Sovint han de passar primer molts anys

fins que apareix la forma consumada.

El que brilla ha nascut per a l’instant,

l’autèntic resta en la posteritat.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, p. 20. (Preludi en el teatre)

"M'adormo"

Joan Villaplana, projecte "Metròpolis", París.

«Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el son em desvetllava; volia desar el volum que creia tenir encara entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien pres un gir una mica particular; em semblava que era de mi mateix que parlava l’obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel·ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca. Em preguntava quina hora devia ser; sentia el xiulet dels trens que, més o menys allunyat, com el cant d’un ocell en un bosc, mesurant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta on el viatger apressa el pas cap a la pròxima estació; i el petit camí que recorre quedarà gravat en el seu record per l’excitació que deu als llocs nous, als actes inhabituals, a la conversa recent i als comiats sota la llàntia forastera que el segueixen en el silenci de la nit, a la dolçor propera del retorn.»

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch.Barcelona: Labutxaca, 2011, pp. 11-12.

La punta, la paraula!

Pere Arquillué interpreta Cyrano de Bergerac, dirigit per Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya. Fotografia: BitoCels.

                                           La punta, la paraula!

I voldria morir, plorat per una estrella,

amb la paraula justa i per una causa bella!

Ferit per una espasa, i no per cap més arma,

que empunyi un enemic ben digne de tocar-me,

i sobre un llit de gespa, al pit clavat el glavi,

caure amb la punta al cor al mateix temps que al   
                                                                                    [llavi!

Edmond Rostand (1868-1918), Cyrano de Bergerac (1897). Trad. Xavier Bru de Sala, 1985.

Sirenes

Stephanie Seymour, Women Italia (May 1990).

LA COMTESSA DE BLANZAC FORAGITADA

«No hi havia ningú més agut, intrigant, fi, insinuant, ni amb més malícia i gràcia en l’esperit, ni amb un humor més fi i més picant, ni que dominés millor el seu llenguatge per ajustar-lo a la mesura del de la gent amb qui s’estava. Al mateix temps era, de tots els esperits, el més pervers, el més negre, el més perillós, el més artificiós, d’una falsedat perfecta; les invencions li brollaven de la boca amb un aire de veracitat i de simplicitat tal que bastava per a convèncer fins i tot els qui sabien, sense poder-ne tenir cap dubte, que no deia ni mitja paraula de veritat. Per tot el que n’hem dit era una sirena encisadora, de la qual hom només es podia defensar fugint-ne, malgrat que hom la conegués perfectament. La seva conversa era encantadora, i ningú no remarcava amb més gràcia ni amb més crueltat els ridículs, fins i tot allà on no n’hi havia, i com aquell qui res. Per la resta, molt amant del galanteig mentre que la seva figura li havia permès trobar galantejadors, molt acontentadissa després, i arruïnada finalment pels lacais de més baixa casta. Malgrat aquests vicis, la major part dels quals són tan destructius de la vida en societat, era la persona de moda a la cort i a ciutat. La seva cambra mai no es buidava de la gent més brillant i de la millor companyia, qui sap si per por o per fascinació, i tenia, a més, amics i amigues de molta consideració. Estava molt sol·licitada per les tres filles del Rei: no tenia preferències, però la conveniència de la seva mare l’havia vinculada amb la duquessa de Chartres més que amb les altres. La dominava absolutament. Les gelosies i els embolics que això provocà la van allunyar de Monsieur i del duc de Chartres fins al punt de l’aversió, i la foragitaren. A còpia de temps, de plors i de manyagueries de la duquessa de Chartres, la van tornar a cridar. Tornà a Marly i fou admesa en algunes reunions privades amb el Rei: el distragué amb tanta agudesa que no parlà d’altra cosa amb Madame de Maintenon; aquesta se’n va espantar, i ja només pensà com allunyar-la del Rei (ho aconseguí amb traça i amb constància), i després, com tornar-la a expulsar, per a més seguretat, fins que trobà l’ocasió d’aconseguir-ho.»

Duc de Saint-Simon [Louis de Rouvroy] (1675-1755), Memòries. Traducció i notes de Joan Casas. Barcelona, Ed. 62, pp. 37-38. (MOLU, 37)

La Carta

Lucian Freud (1922-2011), Night Portrait Face Down (1999-2000).

«La carta contenia una declaració d’amor: era tendra, respectuosa, i estava treta paraula per paraula d’una novel·la alemanya. Però com que Lisaveta Ivànovna no sabia l’alemany, quedà molt satisfeta.»

Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin. La dama de piques. Traducció de Jaume Creus. Barcelona, Adesiara, 2011, p. 112 («La dama de piques»).

Vides Tristes i Llibres Tristos

Fotografia: Joel Saget.

Ella diu:

—És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.

Dic:

—Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof (1935- 2011), Trilogia de Claus i Lucas [Le grand cahier (1986), La preuve (1988), La troisième mensonge (1991)]. Traducció de Sergi Pàmies. Barcelona, La Magrana, 2007, a de Claus i Lucas. i molt trist. p. 342 (La tercera mentida, 1991).

La Dama de Piques

Marc Vicens, La Dama de Piques. 

(Menjar Blanc v. 2)

«Efectivament, Lisaveta Ivànovna era una criatura dissortada. Amarg és el pa d’altri, diu Dante, i feixugues les escales d’una casa estranya, i qui pot conèixer millor l’amargor de la dependència que la pobra pupil·la d’una vella dama noble! Per descomptat, la comtessa *** no era pas una mala ànima; però era capriciosa, com a dona consentida per la societat, avara i imbuïda de fred egoisme, com tota la gent gran que ha exhaurit l’estima al seu temps i és aliena al present. Participava en totes les vanitats del gran món, assistia als balls, on seia en un racó, amb la cara pintada i vestida a la moda antiga, com un monstruós ornament imprescindible del saló; els convidats, en arribar, se li acostaven amb profundes reverències, com qui acompleix un ritual, i després ja ningú no s’ocupava d’ella. Rebia a casa seva la ciutat sencera, observava una rigorosa etiqueta i no reconeixia ningú. Els seus nombrosos servents, que s’engreixaven i encanudien a la seva avantcambra i a les estances de les donzelles, feien el que volien i plomaven, a qui podia més, la vella moribunda.»

Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin. La dama de piques. Traducció de Jaume Creus. Barcelona, Adesiara, 2011, p. 107 («La dama de piques»).

La Desconeguda

Michelle Angelo.

«No sé si ho heu observat: n’hi ha prou que el nom d’una persona que semblava que hagués de romandre desconeguda per a nosaltres —o, si més no, que ens hagués de ser indiferent— sigui pronunciat una sola vegada davant nostre perquè, de mica en mica, vagin reunint-se detalls entorn d’aquell nom i perquè sentim, aleshores, tots els nostres amics parlar-nos d’una cosa de la qual no ens havien parlat mai abans. Descobrim, a partir d’aquell instant, que aquella persona la teníem quasi a frec; ens adonem que ha passat moltes vegades per la nostra vida sense haver estat apercebuda; trobem en els esdeveniments que ens expliquen una coincidència, una afinitat reals amb certs esdeveniments de la nostra pròpia existència.»

Alexandre Dumas (1824-1895), La dama de les camèlies (La dame aux camélias, 1848). Traducció de Lídia Anoll. Barcelona, Adesiara, 2012, p. 39.

Boy Sewing

S’ha atribuït a Banksy aquest nou graffiti aparegut en la paret d’una botiga Poundland a Whymark Avenue, al barri de Wood Green, al nord de Londres, en què apareix un nen inclinat sobre una màquina de cosir fent puntades a unes unions jacks reals.

Campanes

Fotografia: Ralph Crane, 1956.

«Qui només escolta una campana, només sent un so.»

Honoré de Balzac, La incapacitació [L’Interdiction, 1836]. Traducció d’Anna Casassas. Barcelona, Editorial Alpha, 2012, p. 48.

Snob = sine nobilitate

Laetitia Casta.

«En los tiempos que corren, que muchos consideran como los últimos, se da entre la gente humilde una epidemia que los pacientes que la sufren —y tanto han raído y regateado— tan pronto poseen cuatro cuartos en sus faltriqueras, lucen ropajes extravagantes a la última moda, con miles de cintas de seda. Y si por fortuna alcanzan alcurnias y renombre, al instante quieren aparentar señorío y nobleza de viejo linaje, dándose, sin embargo, con frecuencia el caso que sus padres no fueron más que jornaleros, carreros y mozos de cuerda, sus primos arrieros, sus hermanos alguaciles y verdugos, sus hermanas rameras, sus madres alcahuetas e incluso brujas. Y en suma, todo su linaje, a lo largo de treinta y dos generaciones, está más embadurnado y mancillado que el gremio de Zuckerbastel de Praga [jefe de una banda de ladrones]; más todavía, estos nuevos Nobiliste son a menudo más negros que si hubieran nacido y se hubieran criado en la misma Guinea.»

Hans Jakob Christoffel von Grimmelshausen (1621 –1676), Simplicius Simplicissimus [Der abenteuerliche Simplicissimus Teutsch, 1668]. Edición de Manuel José González. Madrid, Cátedra, 1986, p. 51.

Elefant Republicà

Elefant republicà.

Elefant

De la trompa grisa

canons acerats,

de les quatre potes

pilars de palau,

bèl·lica bandera

de l’orella gran,

de la pell gruixuda

galtes d’advocat,

dels ullals de vori

torres de pedant.

Pere Quart, Bestiari (1937).

Érem somni de tots

Bettina Rheims, I.N.R.I. (1999)

PASSÀVEM PER CORRIOLS NOCTURNS AMB GAVETES AL CAP CURULLES D’INÚTILS CIMENTS. ENS MIRÀVEM I NO ENS CONEIXÍEM. ELLES TAMBÉ HI EREN, AL PEU DE LES FONTS ESTRONCADES.

Delejàvem la mort per fosques travesseres
Amb els braços alçats. I dèiem: —Tu, ¿qui ets?
¿I aquell?— Puix que érem molts, moreus, hi érem tots.
Mireu: elles també, opulentament nues,
Amb els braços enlaire, i moreues, al caire
Dels abismes vesprals, en errívols trencalls,
Collint de l’Arbre Intacte el fruit iridescent,
O amb frèjols fils de nit teixint malla secreta. 

Delejàvem la mort per burgs arborescents. 

Érem cors calcinats a l’octubrer viratge
Que arribàvem, vençuts, als suburbis tardans;
Gustàvem, barbullents, els beuratges novells
I ens vèiem transparents, i, torbats, ens miràvem
Quan l’or dels àlbers mor i neixen les estrelles.
Ens escoltàvem, sords al bleix dels blats, plaent,
Ensumàvem les pells i ens tocàvem, carnals
Vora els frèvols mallols d’una mar que fumeja.

Delejàvem l’amor en els molls clandestins. 

Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: —Tu, ¿qui ets? ¿I aquell?—
(L’espantall de cad’u a la plaça sense armes,
Bouers d’ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d’impúbers penitents,
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra.) 

Delejàvem la mar, i érem troncs i érem brancs. 

Érem tots, braç alçat, herois sense llegenda,
Matinada i crepuscle del dia indistint.
Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts,
Reculàvem: —¿I tu? ¿I aquells? ¿I qui són elles?—
(Vessàvem olis purs als patis mil·lenaris.)
En la gran nit comuna érem somni de tots:
Ombres d’ombres en creu —murmuris convergents!—
Damunt un mur de mar sense fossats ni portes. 

Delejàvem plegats pels rocs del Cap de Creus. 

  

                                                                                 Port Lligat, 1933 

J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, IV, pp. 27-31. (Obra poètica, IV)

Mémoires

Fotografia: Ralph Crane.

«Res no força tant els records a fer-se presents com les olors i les flames.»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, pp. 182-183. (labutxaca)

Parers

Madonna, per Steven Meisel (Sex, 1992).

«Sóc del parer que només es poden crear personatges quan s’han estudiat molt a fons els homes, de la mateixa manera que només es pot parlar una llengua quan l’hem apresa seriosament.»

Alexandre Dumas (1824-1895), La dama de les camèlies (La dame aux camélias, 1848). Traducció de Lídia Anoll. Barcelona, Adesiara, 2012, p. 5.

Mobbing

A Trip to the Moon (1902), directed by Georges Méliès.

Com funciona exactament la cosa

Uns en diuen assetjament immobiliari, però la majoria de la gent es decanta per l’anglicisme: mobbing immobiliari. Totes dues expressions defineixen la mateixa cosa: aquesta situació en la qual una persona o una empresa li amarga la vida a algú a qui vol fer fora del pis on viu. Això es fa a través d’una sèrie d’accions sistemàtiques de violència psicològica. Recordo quan, fa cosa de dotze o tretze anys, buscava un estudi al barri del Poble-sec i, a la immobiliària de la cantonada de Blai i Margarit, un empleat molt simpàtic i somrient em va parlar d’un estudi que podia interessar-me i em va dir que el podria ocupar aviat, quan aconseguissin fer fora a la parella d’ancians que hi vivien. Em vaig quedar horroritzat. No havia imaginat mai que aquestes pràctiques fossin tan habituals i que se’n parlés amb tanta claredat. Des d’aleshores, sempre que veig algun d’aquests venedors immobiliaris de corbata verda i ampla se’m gela l’espinada.

Per fer fora a algú del pis on viu —i on potser va néixer i ha viscut tota la vida— cal fastiguejar-lo, convertir la seva vida en un malson, desequilibrar-lo mentalment. Quan alguna cosa s’avaria, els propietaris del pis no l’arreglen, i si no hi ha cap avaria la provoquen des de fora. Si hi ha humitats en un sostre o en una paret, s’hi afegeix més humitat a la que ja hi ha. Trencar una canonada sempre ajuda, i que la instal·lació elèctrica deixi de funcionar també és bona idea. També es pot mentir a l’inquilí i dir-li que els pagaments deixaran de ser mensuals i, si s’ho creu i no paga com ho feia fins aleshores, se’l denuncia per no pagar i es demana una ordre de desnonament. Per fer-ho tot més vistós, a l’inquilí se li pot destrossar la bústia, inutilitzar el porter automàtic, fins i tot fer que el portal no tanqui bé i l’escala es converteixi en un alberg de gent que no hauria de ser allà, dormint o pixant. Si el roben mentre intenta entrar a casa, millor encara. Si a més s’aconsegueix que hi hagi paneroles i rates, fantàstic. Es tracta, en qualsevol cas, d’amargar-li tant la vida, de fer-l’hi tan insofrible, que decideixi abandonar, llançar tovallola i esponja, renunciar a tots els seus drets i anar-se’n. Arribats a aquest punt, redimensionem el conflicte i donem noms als protagonistes: el Govern espanyol exerceix d’assetjador immobiliari i Catalunya d’inquilí que pateix el seu mobbing perpetu: el greuge comparatiu, el desistiment constant, els deutes que no pensen pagar, l’espoli, les amenaces de càstig... Tot hi lliga, tret d’una cosa: els immobiliaris que practiquen l’assetjament tenen com a meta aconseguir que toquis el dos i, en canvi, aquests altres diuen que, d’anar-nos-en, ni parlar-ne. Sisplau, que algú els expliqui detalladament com funciona un mobbing i quin és el seu objectiu final.

Quim Monzó, La Vanguardia (05.05.2012).

Camins i raons

Simply Red, per Bettina Rheims.

«Quants camins pren i quines raons es dóna el cor per arribar a allò que vol!»

Alexandre Dumas (1824-1895), La dama de les camèlies (La dame aux camélias, 1848). Traducció de Lídia Anoll. Barcelona, Adesiara, 2012, p. 69.

Trembling with anxiety

The Scream, d’Edvard Munch. Fotografia de Carl Court.

El pastel The Scream (El crit, 1895) del pintor expressionista noruec Edvard Munch (1863-1944) s’ha convertit en l’obra d’art més cara venuda en una subhasta, després que es va vendre per 119,9 milions de dòlars (91 milions d’euros). L’obra va ser comprada per un comprador anònim a Sotheby’s a Nova York. La subhasta va durar dotze minuts. Aquesta peça era l’única de propietat privada de la sèrie de quatre que el pintor noruec va fer d’aquesta obra. Les altres tres són propietat de museus noruecs. Sotheby’s diu que la versió venuda és més acolorida i l’única que va incloure un poema de Munch en el marc, que parla de la inspiració que hi ha darrere d’aquesta sèrie d’obres:

«I was walking along a path with two friends - the sun was setting - suddenly the sky turned blood red - I paused, feeling exhausted, and leaned on the fence - there was blood and tongues of fire above the blue-black fjord and the city.

»My friends walked on, and I stood there trembling with anxiety - and I sensed an infinite scream passing through nature.»

«¡Tonto, tonto, tonto!»

Botifarra de Cristiano Ronaldo al final del partit contra l'Atlhetic de Bilbao.

Els miserables no estan contents ni quan guanyen.

La baronessa von ***

Dibuix de Marc Vicens. 

(Menjar Blanc v. 2)

«Aquesta nit se m’ha aparegut la difunta baronessa von ***. Anava tota de blanc i m’ha dit: “Salut, senyor conseller.”»

Swedenborg

Citat en: Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin. La dama de piques. Traducció de Jaume Creus. Barcelona, Adesiara, 2011, p. 124 («La dama de piques»).

U de Maig

Siwe, Camperols, la terra és vostra (1936).

«Treballadors del món, uniu-vos!»

«Proletarier aller Länder vereinigt Euch!»

«Пролетарии всех стран, соединяйтесь!»

«Workers of the world, unite!»

Karl Marx and Friedrich Engels, Manifest comunista (Manifest der Kommunistischen Partei, 1848).

Maig

Miniatura Mai del llibre d’hores Très Riches Heures du Duc de Berry elaborat pels germans Limbourg, Barthélemy van Eyck i Jean Colombe durant el segle xv.

Vissi d'ignoto amor

Anna Netrebko i Rolando Villazón interpreten La Traviata de Verdi a Salzbourg el 2005.

Alfredo:

Un dì, felice, eterea,
Mi balenaste innante,
E da quel dì tremante
Vissi d’ignoto amor.
Di quell’amor ch’è palpito
Dell’universo, Dell’universo intero,
Misterioso, altero,
Croce e delizia cor.
Misterioso, Misterioso altero,
Croce e delizia al cor.

Violetta:

Ah, se ciò è ver, fuggitemi,
Solo amistade io v’offro:
Amar non so, nè soffro
Un così eroico amor.
Io sono franca, ingenua;
Altra cercar dovete;
Non arduo troverete
Dimenticarmi allor.

"Un di, felice, eterea", duet de La Traviata (1853), òpera en tres actes de Giuseppe Verdi basada en un llibret de Francesco Maria Piave, inspirat en la novel·la d’Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies (1848).

Malícia

Robert Mapplethorpe,  Lisa Lyon, 1982.

 «Com a meuca, era de les bones. És el que cal, d’altra banda, per fer fruir de debò. En aquesta cuina, la dels baixos, la malícia, després de tot, és com el pebre en una bona salsa, és indispensable i hi lliga.»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 68. (labutxaca)

Crepuscles africans

«Els crepuscles en aquell infern africà es revelaven imponents. No s’acabaven mai. Tràgics sempre, com enormes assassinats de sol. Un xou descomunal. Només que era molta admiració per a un sol home. El cel durant una hora fatxendejava tot esquitxat d’un cap a l’altre de l’escarlata al deliri, i després el verd esclatava al bell mig dels arbres i pujava de terra en reguerols tremolosos fins a les primeres estrelles. Després d’això, el gris recuperava tot l’horitzó i a continuació el vermell un altre cop, però, això sí, fatigat el vermell, i no per gaire temps. La cosa acabava així. Tots els colors tornaven a caure en esquinçalls, tronats sobre la selva com oripells després de la centèsima funció. Cada dia a les sis de la tarda passava exactament això.»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, pp. 174-175. (labutxaca)

Proposta text: JFerrerC "El sentit de la paraula"

Dibuix: Marc Vicens (acríl·lic sobre tela), 2008.

Font: menjar blanc v.2: Crepuscles africans

Deixa't besar, i tu besa després

Fotografia: Jean Paul Goude.

Mester d’amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa’t besar —sacrifici fervent—

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

                      i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), La gesta dels estels (1922).

Afinitats electives

Paul Cézanne (1839-1906), Boy in the Red Waistcoat (1894 o 1895), robat a Zuric l’any 2008, va ser recuperat recentment per la policia Sèrbia (12.04.2012)

To Barni.

«Les coses que sol fer cada persona es repeteixen més del que hom creu, perquè el seu tarannà els dóna la determinació més pròpia. El caràcter, la individualitat, les inclinacions, l’orientació, el lloc, els entorns i els costums conformen un conjunt en què cada persona es mou en una atmosfera, com ara en el seu element; només aquí es troba bé i folgat. I així, després de molts anys, ens sorprenem de trobar inalterades les persones, mal que tothom es queixi tant dels canvis humans, i són inalterables dins dels infinits estímuls externs i interns.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 222. (A Tot Vent; 291). 

Elefants

Nick Brandt, Elephant Drinking.

L’elefant, a uns babaus

—Podem viure més d’un segle
i som de pes i fem planta;
gaudim d’un cervell més gran
que no pas el de vosaltres.

Tenim poder, fem justícia
i sabem amb força i traça
bufar núvols en el cel
i esclafar les serps que passen.

Som la raça de més pes
i de més llarga durada,
i si mai tenim veïns
el menudall són els altres.

I al nyicris de l’home dic
que no oblido cap venjança;
i que essent lliure tinc fills
i no en vull en l’esclavatge.

Josep Carner.

Nebulosa de la Taràntula

Nebulosa de la Taràntula. Coincidint amb el 22è aniversari del telescopi Hubble a l’espai, les agències espacials nord-americana (NASA) i europea (ESA) han difós una imatge espectacular de la nebulosa de la Taràntula, la regió més gran de naixement d’estrelles a la nostra regió de l’univers i seu de les estrelles més massives mai observades. Localitzada a 170.000 anys llum del sistema solar al gran núvol de Magalhães –una petita galàxia veïna de la Via Làctia–, la nebulosa de la Taràntula és prou a prop perquè el Hubble pugui distingir-hi estrelles individuals. Això permet als astrònoms estudiar el naixement i l’evolució de les estrelles. La imatge, que inclou una regió de 650 anys llum d’amplada, s’ha obtingut combinant 30 imatges de dues càmeres del Hubble i complementant-les amb observacions fetes amb el telescopi MPG de l’observatori Austral Europeu (ESO) a Xile. A la imatge final, els tons vermells corresponen a grans núvols d’hidrogen i els blaus, a núvols d’oxigen. (Font: La Vanguardia 18.04.2012)

«La vida és això, una punta de llum que s’acaba dins la nit.»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 343 (labutxaca)

Olors

Joaquim Gomis (1902-1991), Rivière, 1949. Barcelona, Fundació Miró, fins al 3 de juny de 2012.

«Decididament no adorem res de més diví que la nostra olor.»

Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 340. (labutxaca)

Vestida de nit

Salvador Dalí (1904-1989), Calma blanca (1936). 
Sussex, Edward F. W. James Collection.

Vestida de nit

Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Tornada
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Tornada
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.

Sílvia Pérez Cruz i Lluís Bofill (guitarra) interpreten Vestida de nit.

A hora foscant

Rooney Mara.

A hora foscant

És tard: els camins ja no em tempten.—
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.186 [Absència].