Scarlett Johansson.
EN CREIXELLS I JO
ESTABLÍEM, HORA FOSCANT,
L’OROGRAFIA
D’IMAGINARIS PLANETES DESPRÉS
D’HAVER DISCUTIT
LA CRONOLOGIA DELS «DIÀ-
LEGS» DE PLATÓ, EN
ENGEGAR LA MOTO PER
TORNAR A CASA, VA
ARRIBAR LA PALMIRA AMB
UN EXTRAVAGANT
VESTIT DE VELLUT CARMESÍ,
I PER FALSOS
CORRIOLS I PONTS LLEVADISSOS
SE’M VA ENDUR AL
BALL.
(A la vaga pineda ofegàvem el goig,
Matinaven els folcs a l’esblaimada coma;
I fórem U, Alba i Nit en un crit:
Oh immortals defallences!)
Adéu, trofeus d’Aiax
i els peristils airívols
Que esbossa en
ulls recents el Migdia Suprem;
Els àugurs
emergents entre signes i símbols
A l’arxipèlag càlid
de les Formes
—Llum enumerativa
als elisis florents
A la faç secular
dels navegants immòbils—.
Adéu el roc cabdal;
a l’ogiva frondosa
Dels temples
freturants al peu de les cascades
Amb déus dements
als altars dissidents;
El Crist Imperial
coronat de gaubances
A l’àpex fulgurant
del sínode dels cors;
Els clams
guerrers, a mig coll, a toc d’alba,
Els crits vesprals
darrere les muralles,
L’aiguabarreig
dels mars a l’ultrason, adéu!
Hora foscant t’acostes,
oh deessa!,
Amb fressa d’aigua
als clots dels horts desemparats
I clarors
indulgents de murtra, rosa i heura
Als ulls seglars,
a la ment eviterna.
¿A quin mar
primicer i aurora inicial
—Pures blavors,
esbós del pur atzur—
Alga i corall
junyidors, i l’escuma
Reflectint,
insegura, els secrets submarins,
Van ordenar ta
Immortal Estructura?
(¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta,
Cremava focs pertot i t’ullprenia?
—Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—)
¿Quin mòrbid beduí
camacurt i pelós,
Ment sense esment
amb els cinc senys en flama,
Exaltà el Cos
Perfet més enllà de la Idea
I en son grosser
petjà l’àcid llindar
On, delirant,
abolia els epílegs?
(¿A quina vella jungla omples els ulls
De llum elemental i oratges primitius,
Pluges i rous i sediments lacustres?)
O dia exclòs, oh
recs brogents!
Palmira:
¿Hem de cedir tots
dos al plor de la Sibil·la?
Pengem llunes als
tells! Besem polsim de boques!
Amaguem pels erols
dels masos embruixats
Els olius i els
fumalls, les brees delatores!
Esbaldim cos i
vesta al broll de les salines,
Plantem llitera i
tenda als planell petrolífers!
(Desem al sostremort les doctes partitures,
Escoltem, moridors, les daurades remors
Dels antics oceans a les fràgils conquilles,
Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!)
Petjarem els
sorrals dins els amples parpelles
D’un son confús,
darrere els farallons
On l’ombrívol
ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites,
Sense flors, ni
botí, ni motors bategants en màquines alades.
Oh impur perfet! Únic
mancat! Falsa Diana!:
A l’encís conjugat
dels astres infal·libles:
Despullem,
conjurats, la pròpia nuesa.
Setembre, 1934
J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba.
Barcelona: Quaderns Crema, 1987, II, pp. 15-19. (Obra poètica, IV)
